La Direcció General de Tributs aclareix que les accions de comprovació de la realitat del desplaçament i el motiu es poden dirigir contra l’administrador d’una societat per les dietes que percep.
La retribució de socis i administradors és una qüestió summament espinosa. Ja sigui la pròpia retribució, la seva manera de percebre-la mitjançant nòmina o factura o el règim de cotització que han de seguir; es torna una qüestió summament complexa.
Si, a més, afegim la possible percepció de rendiments en espècie i dietes per les funcions realitzades, ens trobem davant d’una situació que requereix un estudi profund i pausat de la naturalesa de cadascuna de les fonts de renda que envolten el soci o administrador.
Doncs bé, intentant donar una mica de llum, no tant a la qualificació jurídica de les rendes sinó a la càrrega de la prova i al trasllat entre perceptor i pagador de les mateixes, Tributs ha emès la Consulta Vinculant (V0265-22), de 14 de febrer de 2022, on s’analitza si l’actuació de l’Administració tributària en sol·licitar, directament i personalment, a l’administrador d’una societat que justifiqui la realitat del desplaçament i motiu per la percepció d’una sèrie de quanties en concepte de dietes pot fer-se.
Així, és criteri reiterat del Tribunal Suprem, sentència 429/2020, de 18 de maig de 2020, ECLI:ES:TS:2020:954, aquesta per totes, estableix com a criteri que:
«En el cas present tenim que el recurrent era l’administrador de la societat en el moment d’iniciar-se les actuacions de comprovació, per això, no només va organitzar la feina durant els anys 2009 a 2011, sinó que tenia accés a la documentació lliurada a la societat per fer-li el reintegrament de les despeses assumides als seus desplaçaments.
Dit d’una altra manera, la condició de treballador/administrador del perceptor de la dieta no determina per se que sigui aquest el que, ineluctablement, hagi d’acreditar la realitat dels desplaçaments o de les despeses de manutenció i estada.
Aquesta circumstància pot, certament, influir en la singular, casuística i acreditació concreta d’aquella realitat; però això dependrà, insistim, de diversos factors, com, a títol d’exemple, (i) el contingut dels requeriments efectuats, l’expressió -o no- en aquests de la condició en què aquests requeriments es dirigeixen al perceptor , el coneixement per l’interessat de la rellevància de la seva condició de responsable de l’empresa a efectes de contestar-los i, sobretot, de la constatació de les funcions específiques que ostenta el perceptor de la dieta a l’entitat i rellevància a l’hora de prendre les decisions corresponents sobre la necessitat dels desplaçaments.
El que no és suficient -insistim- és efectuar el requeriment a l’interessat com a persona natural i en ocasió de la comprovació del seu impost sobre la renda de les persones físiques i, després, manifestar que no és suficient l’acreditació perquè -en ser administrador de l’empresa pagadora- va haver d’aportar més dades de les que legalment i reglamentàriament li són exigibles com a subjecte passiu del tribut i a tenor de les regles generals sobre distribució de la càrrega de la prova que ja hem determinat».
Recollint Tributs aquest criteri a l’esmentada consulta en establir que:
«No obstant això, l’acreditació de la vinculació d’aquestes despeses amb l’activitat econòmica de l’entitat pagadora correspondrà a aquesta última, ja que a ella li atribueix la norma la càrrega de provar el dia, el lloc i el motiu del desplaçament, és a dir, que les despeses de desplaçament dels empleats obeeixen a raons laborals i d’organització de la seva activitat econòmica. Això no és obstacle perquè el perceptor pugui aportar voluntàriament la justificació d’aquestes circumstàncies si en disposés.
Ara bé, si el perceptor de les quantitats en concepte de dietes i assignacions per a despeses de viatge no acredités en el si del procediment de comprovació incoat respecte a ell aquestes despeses per ell satisfetes, al·legant que aquesta documentació està en poder del pagador per haver-se-la lliurat de cara al seu rescabalament en ocasió de la rendició de comptes, o que la pròpia empresa pagadora reconeix l’exoneració de les quantitats al certificat de retribucions i retencions sobre el treball personal que a aquest efecte s’exhibeix o al model 190 presentat les dades del qual li imputa l’Administració, i amb els continguts dels quals no discrepa, el principi de disponibilitat de la prova i facilitat probatòria impedeix a aquesta fer tributar sense més quantitats a l’IRPF del perceptor, per falta de la justificació corresponent, sense abans intentar obtenir del pagador la documentació necessària mitjançant el requeriment oportú».
En conclusió:
Les actuacions de comprovació respecte de les despeses per dietes i altres assignacions per a viatges s’han d’adreçar contra el pagador, la societat o l’entitat que les abona.
Tota la documentació requerida se n’ha d’obtenir.
En cas que sigui impossible obtenir aquesta documentació de la pagador, es poden adreçar les actuacions contra l’administrador d’aquesta que percep dietes perquè ho justifiqui degudament.
Si l’administrador o treballador es nega a aportar aquesta documentació, al·legant que no té la documentació per haver-la lliurada al pagador, l’Administració s’haurà de dirigir contra ell abans de considerar com a no exemptes les quantitats consignades a l’IRPF del perceptor.
Font: IBERLEY
