El Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Vigo ha emès una sentència pionera en què aplica la doctrina que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va establir en una sentència del 24 de febrer passat, segons la qual la normativa espanyola que exclou de les prestacions per desocupació les empleades de la llar és contrària al dret de la Unió. El magistrat del Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Vigo, després de plantejar una qüestió prejudicial davant el TJUE perquè es pronunciés sobre aquest assumpte, ha declarat el dret d’una dona a cotitzar, com a empleada de la llar, per la contingència d’atur . D’aquesta manera, ha estimat parcialment el recurs interposat per l’afectada davant de la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS), a la qual ha condemnat «a estar i passar per aquesta declaració, cosa que suposa remoure sense demora els obstacles que impedeixin o dificultin aquest dret».
En la decisió, contra la qual no es pot presentar recurs ordinari, el jutge explica que la impossibilitat de la recurrent de ser beneficiària de la prestació per desocupació, en cas que sobrevingui aquesta contingència, deriva de l’absència de previsió per cotitzar-la. A més, destaca que les dades estadístiques aportades al seu dia per la recurrent reflecteixen “que l’especialitat del règim laboral d’empleades de llar comprenia dones en percentatges propers al 100% dels afiliats”. Per això, subratlla que aquesta «realitat numèrica» suposa «un desequilibri rellevant, que situa les treballadores en desavantatge considerable respecte del col·lectiu professional masculí».
El magistrat deixa constància en la resolució de la «paradoxa» que la TGSS hagi pretès «justificar la manca de l’acció protectora en matèria de desocupació en aquest règim especial en l’objectiu de conservació dels nivells d’ocupació en aquest àmbit». Per això, el jutge indica que ha de ser possible aconseguir les dues finalitats, és a dir, d’una banda, la determinació legal d’una acció protectora que no es limiti a la garantia de contingències com les malalties professionals i l’accident laboral, sinó que cobrisca l’eventualitat freqüent i perniciosa en la seua afectació econòmica per a la treballadora, que és la desocupació»; i, de l’altra, «el manteniment i un augment de l’ocupació regular al sector, amb total bel·ligerància respecte de les relacions laborals opaques».
A la sentència, també aborda «els efectes col·laterals negatius» que deriven per a la treballadora de l’existència de la limitació continguda a l’article 251 de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS), ja que adverteix que «no se cenyeixen a l’absència» de la prestació per desocupació, sinó que s’estenen a altres que deriven del seu esgotament, o que se supediten a trobar-se la treballadora en aquesta situació, assimilada a l’alta». Així, fa referència al fet que «perquè la treballadora pugui tenir accés a determinades ajudes socials orientades a col·lectius de desocupats, caldrà que hagués esgotat la prestació per desocupació, de manera que per no haver-la percebut mai, estaran tancades aquestes altres portes de protecció social».
«Com veiem, el desemparament social generat per la manca de l?acció protectora transcendeix la simple impossibilitat de percebre la prestació per desocupació i projecta els seus efectes econòmics desfavorables sobre la treballadora, aprofundint en la desigualtat de tracte respecte d?altres treballadors».
L’estimació de la demanda és parcial perquè el magistrat no acull la pretensió de la part actora, que sol·licitava una projecció retroactiva, és a dir, que des de la presentació de la seva sol·licitud administrativa, el 8 de novembre del 2019, se li permetés exercir el dret a la cotització per a la cobertura per la contingència de desocupació, ara reconeguda.
«Sense perjudici que el reconeixement del dret deure de cotitzar per aquesta contingència es produeixi des del mateix moment d’aquesta sentència, tindrà plena efectivitat quan la Llei el desenvolupi, disciplinant-ne el contingut, sense que aquesta circumstància suposi que l’efectivitat d’aquest pronunciament sigui merament programàtica, ja que l’estimació de la demanda suposa l’acolliment d’una pretensió condemnatòria de la TGSS, per tant, susceptible d’execució forçosa en cas que no se’n produeixi el compliment voluntari».
Font:Iberley
